La Torre Ferrera XXX

En plena tardor, passejar pel bosc ens porta a captar aromes plenament primaverals que sorprenen els nostres sentits: no és gens estrany si veiem el romaní ben florit i alguns espàrrecs que treuen el cap entre els matolls. Aquesta sensació d’alegria, que en altres moments ens hauria fet pensar que l’hivern ja és fora i que anem de cara al bon temps, ara ens neguiteja. Busquem bolets i no en trobem, les cireres d’arboç són ben eixutes i tampoc sembla ser bon temps per a les oliveres.

Ara és hora de la descoberta, descobrim els nostres paisatges amb nous colors, nova fauna, i també és un temps de troballes. A mesura que es buiden els embassaments ens retrobem amb pobles oblidats, en podem recórrer els carrers i amb una mica de sort encara trobem algun veí que hi va néixer i ens pot explicar un munt d’anècdotes. Han sobreviscut al temps, potser surten per recordar-nos que abans, quan estaven plens de vida i buits d’aigua, el sistema de vida era un altre; potser no hem respectat la natura, segurament li hem demanat més del que ens podia donar.

Finalment ens arriba el Nadal i ens agradaria que fos un Nadal com els d’abans, amb fred, llar de foc, guants i bufanda. No ens hauríem imaginat mai com d’important és per a nosaltres el fet de tornar a gaudir d’aquesta fredor sobre les galtes, ve a ser un senyal que tot continua com abans. Però no ens podem deixar enganyar, les coses han canviat. La humitat del bosc no l’eixuga la tramuntana, que ja no bufa com abans. Ja no es podrà fer servir aquella expressió d’estar “tocat per la tramuntana”. Aquells dies freds, clars i secs els trobem a faltar. Ens haurem d’adaptar a tots aquests canvis, però mentrestant gaudirem de les Festes.

Bon Nadal a tothom!

LA TORRE FERRERA XXIX

Cada cop que preparem la revista ens adonem com de ràpid passa el temps. Comencem a cercar, repassar i discutir quins són els temes que poden despertar més interès. Feia molts mesos que teníem una idea que anava sorgint i que anàvem posposant per la seva complexitat i dificultat documental. Finalment, però, el destí ens va posar davant una pista que ha propiciat que s’erigeixi en el tema central d’aquest número. Trobar una descendent dels nens bascos que van estar acollits a Mont-ras durant la Guerra Civil va fer que gent de l’equip i altres col·laboradors de la revista, comencessin a cercar informació guardada en els diversos arxius que recullen la nostra història.

Pretenem que no caigui en l’oblit un fet que va succeir al nostre poble i que amb el pas dels anys podria anar-se esborrant de la memòria de tothom: l’acolliment, amb tanta estima, de nens bascos refugiats, en un moment difícil, també, per a la gent de Mont-ras.

Malgrat que hi ha casos en què la relació entre les famílies s’ha mantingut fins a l’actualitat, és una part del nostre passat que les noves generacions no coneixen. Actualment queden molt poques persones que hi van conviure i que encara ens en poden parlar, però en les cases d’acollida se n’ha parlat de manera recurrent i els descendents ho tenen ben present.

En cap cas podíem imaginar en escollir abordar-ho a la revista de l’estiu, que passats uns dies viuríem de primera mà una situació similar que ens ha trasbalsat a tots. Hem vist els efectes d’una guerra molt de prop perquè els mitjans de comunicació ens l’han portada a casa.

És per això que cada article que trobareu en aquest número us permetrà fer un paral·lelisme amb el que s’està vivint actualment. Les similituds en la forma de gestionar l’ajuda, el tracte amb els refugiats, les accions solidàries situen els dos fets en un mateix pla, que a hores d’ara sembla difícil de resoldre. (…que a hores d’ara sembla que està en fase de solució) (…. que a hores d’ara sembla resolt, tot i que queda molta feina per fer). No oblidem que d’una guerra vencedors i vençuts en pateixen les conseqüències.

Malgrat tot, hem de seguir endavant i celebrar, com fem cada any, amb il·lusió, la festa major.

Que tingueu una bona Festa Major! 

LA TORRE FERRERA XXVIII

Situat al centre del sistema solar, el Sol ens ha permès marcar la pauta del dia a dia. Ha condicionat la forma de construir les nostres cases que, orientades a migdia o a llevant, gaudien de la llum i l’escalfor suficients en les cambres on s’hi feia vida. Així, la llum regia la vida de les famílies, que quedaven recloses a les llars en fer-se fosc i sortien al carrer a trenc d’alba. En recuperar la vida, moltes cases lluïen, orgulloses, els seus rellotges de sol, que els ajudarien en l’organització i la distribució de les tasques diàries.

Possiblement hem perdut aquest valor en viure en ciutats on la llum és escassa perquè els carrers són estrets i no hi pot penetrar. La sostenibilitat en les edificacions i en el disseny de les nostres ciutats hauria de ser un element que es tingués en compte, facilitaria l’estalvi energètic i milloraria les condicions de vida i la salut dels ciutadans.

Possiblement hem oblidat com d’important és la llum solar per al nostre organisme, com aquesta marca un ritme de vida que fa que tinguem estats d’ànim totalment diferenciats segons les estacions de l’any i que els nostres comportaments siguin, també, diferents. Som capaços d’entendre la influència sobre els éssers vius, bé siguin plantes o animals, en canvi, n’hem obviat la repercussió en el nostre organisme.
Tot i que som a l’hivern i les hores de llum són poques, sempre podem pensar que, com diu la dita, per Nadal, un pas de pardal.

LA TORRE FERRERA XXVII

A la vida ens han ensenyat com identificar les diferents estacions de l’any a partir de fets que succeeixen o del cicle vital dels animals i les plantes: «L’ocell que no és aquí per Sant Martí, s’ha quedat pel camí.»

De poc ens serveixen les dites si no les podem aplicar. Sabem que el canvi climàtic ha modificat els hàbits de les aus, les migracions no es produeixen exactament igual que abans i els cicles naturals es veuen considerablement alterats.

A banda, darrerament hem de conviure amb espècies que, pel seu encant, s’han anat introduint al nostre país. Aquest encant que ens sedueix en el moment de l’arribada moltes vegades no té res a veure amb el que pot succeir tot seguit. Si aconsegueixen aclimatar-se al nostre entorn, sense portar problemes ni actuant com a depredadores d’altres animals o del medi en general, d’aquí a uns anys pensarem que són aquí perquè sempre hi han estat. I, com que la memòria és feble, tindrem el convenciment que això ha estat sempre així, que són els animals de tota la vida, oblidant les espècies que hem anat i anem perdent pel camí.

Us volem convidar a reflexionar sobre el fet de tenir a casa aquestes espècies, sense pensar en la repercussió final, ja que les que no s’adapten estan abocades a la mort i aquelles que ho fan podrien posar en perill el nostre ecosistema o empobrir-lo.

Ara gaudiu de l’estiu i, quan hagi passat, recordeu que: «Les ventades d’octubre els ocells duen, o se’ls enduen, perquè, acabades les figues, guatlles fugides.»

Que tingueu una bona Festa Major!

LA TORRE FERRERA XXVI

Fa gairebé mig any que ens vam tornar a trobar, després de molts dies d’enclaustrament. Amb incerteses, però també amb esperança, vam gaudir de l’estiu, pensant que tot tornaria a ser aviat com havia estat sempre, i amb moltes ganes de trepitjar ferm en un terreny segur. 

Però sembla que no i que, malauradament, ens haurem d’acostumar que les coses no siguin tan certes com voldríem, i que tot canviï amb molta més rapidesa del que estàvem acostumats.

Per això hem optat per continuar aprofundint en la temàtica del canvi climàtic i en com aquest afecta el nostre territori, el nostre paisatge i el nostre hàbitat, un entorn que també es ressent del que està passant. 

Les aportacions dels nostres col·laboradors ens aproximaran al tema. Lluny de fatalismes ens  ajudaran a comprendre la realitat, ja que és important conèixer què està passant per prendre’n consciència, i també per entendre com ens hauríem de comportar els humans.

Sembla que la clau podem tenir-la cadascun/a de nosaltres, amb petites i reiterades accions individuals que poden ajudar i crear consciència social.

I amb la mateixa esperança amb què vam gaudir de l’estiu, gaudirem del Nadal. 

Que tingueu molt bones festes.

LA TORRE FERRERA XXV

DSC_6795

LTFXXV

Per fi ens retrobem!

No ens podíem imaginar quan vam entrar a les vostres llars, al desembre, tot el que ens esperava, tampoc ho imaginàvem quan vam escollir el tema d’aquest número.

Moltes són les coses que hem après i descobert. Alguns han conegut els seus veïns, altres han après que a tocar de casa tenim pagesos que ens poden portar el menjar, fins i tot hem incorporat un nou vocabulari. Ens desitgem salut quan ens acomiadem d’algú, preguntem per la salut dels que ens trobem, i amb això em venen al cap les cartes dels nostres avis.

Parlem del futur com la nova normalitat, com si fos un ens nou que acabem de descobrir, oblidant que sempre tenim noves realitats i, com a conseqüència, noves normalitats. Hem compartit i ens hem ajudat, com si això fos alguna cosa nova, com si fos una dimensió desconeguda. Hem après a treballar de manera diferent, però sobretot ens hem adonat que els arbres tenien més ocells, que al mar hi neden dofins, que hi ha cels blaus… i que pot ser som responsables del que està passant al nostre voltant.

És ara l’hora de plantejar-nos què passa amb el medi ambient, amb el canvi climàtic, però sobretot és hora d’actuar. El Glòria ens va donar una primera lliçó i ara, uns dies més tard, hem rebut un nou avís. No ens hem de lamentar per allò que ha passat, hem de pensar en positiu, quines opcions de millora tenim. Ens hem de marcar una fita que ens permeti recuperar el que havíem tingut.

Gaudim d’un estiu diferent als altres, vivim-lo minut a minut aprofitant tot el que ens pugui oferir.

 

 

La Torre Ferrera 24

 

Captura

LTFXXIV

S’acosta el Nadal i el volem  compartir amb vosaltres fent un petit homenatge a les dones de Mont-ras. Aquest número de La Torre Ferrera està dedicat a totes aquelles dones que, de forma callada i anònima, han ajudat a tirar endavant una família, a mantenir l’harmonia que es necessita per a viure i fer créixer uns fills.

Les que trobareu són una representació del que ha estat l’afany  de lluitar i, de vegades, la frustració de veure com algun somni s’esvaeix com a conseqüència de seguir uns cànons marcats socialment.

Nadal és la cloenda d’un any i també la porta d’entrada a un any nou. Us desitgem que el 2020 sigui un any ple de salut i felicitat a totes les cases i brindem perquè la igualtat de gènere sigui cada vegada més realitat i menys il·lusió.